Durante el mes de mayo de 2010 la Cátedra UNESCO de Comunicación Incom-UAB invitó a Clemencia Rodríguez a dictar una conferencia y un seminario sobre "Apropiaciones y Usos de las TICs"A propósito de esta visita escribí este artículo que ha sido publicado en el Setmanari Directa Nº190 (30 de junio de 2010).
Pronto, una versión en castellano.
Clemencia Rodríguez (Colòmbia) és professora de la Universitat d’Oklahoma (EUA). Als anys 80, va iniciar l’estudi d’experiències de comunicació alternativa i, el 2001, va publicar el seu llibre més conegut, "Fissures in the Mediascape. An International Study of Citizens Media", on fonamenta la seva proposta del concepte de mitjans ciutadans. Rodríguez és cofundadora d’OurMedia / Nuestros Medios, una xarxa global d’activistes de comunicació alternativa, comunitària i ciutadana pensada per l’intercanvi d’eines i coneixement. Per Rodríguez, el seu enfocament és antropològic perquè “és exactament el que passa quan la gent es troba amb aquestes tecnologies. Les tecnologies són creades als països del nord, mentre que els col·lectius i les persones que les utilitzen al sud global el que fan és redissenyar, distorsionar, improvisar, hibridar, convergir, barrejar i reciclar les tecnologies des de la seva pròpia realitat quotidiana”.
La professora colombiana destaca la importància de parlar del silenci en què es troben immerses les persones com a audiències dels grans mitjans, ja que aquesta condició les ha mantingudes en un silenci sobre elles mateixes, sobre la narració i recreació de les seves pròpies experiències.
Així, la tasca dels mitjans ciutadans té relació amb la transformació de la subjectivitat de la gent que hi participa d’un estat de passivitat, aïllament i silenci cap a una forma de subjectivitat activa. Per comprendre aquests processos complexos de canvi a escala individual i col·lectiva, cal indagar la relació que hi ha entre identitat, llenguatge i poder perquè “el llenguatge és poder i les tecnologies de la informació i la comunicació són tecnologies dissenyades exclusivament per modelar llenguatges”. Rodríguez va convidar a pensar en el rol que poden exercir els mitjans ciutadans en la generació de formes alternatives de representació de les subjectivitats i en el canvi social, emfasitzant la importància del desig i de la festa en la construcció de subjectivitats.
Vostè ens ha mostrat diferents experiències de mitjans ciutadans a Colòmbia, però el context és molt diferent del nostre.
Només que hi hagi algú que tingui la idea de voler portar la seva comunitat cap a un altre punt, les tecnologies actuen d’una altra manera. No cal que hi hagi un conflicte, una guerra. Tan sols es necessita desig i esperança. Les experiències comunicatives que vaig veure als 90 a Catalunya, per exemple, van ser clau per la meva pròpia percepció d’aquest tema.
Què passa en aquests mitjans ciutadans que vostè ha observat amb les relacions de gènere?
Hi ha un espectre que va de projectes molt masculins a altres molt femenins. Per exemple, una de les conseqüències del conflicte armat a Medellín va ser sobretot als anys 80 i 90s que les dones joves i les nenes abandonessin els espais públics. El carrer es va tornar un espai de guerra. Llavors, si es desenvolupa un projecte de cinema al carrer en aquest context, és obvi que les nenes no seran visibles. Els critiquem per això i es justificaven dient que les nenes no arribaven a les convocatòries de participació. Llavors els suggerim que havia d’anar a buscar, fer arribar les convocatòries a espais on si es troben les noies. Un altre dels projecte és molt femení, perquè com que la fotografia no s’associa amb la virilitat en determinades zones de l’interior de Colòmbia, arriben molt pocs nois, només aquells que no tenen problemes amb mostrar gustos menys etiquetats com a masculins. Per això mateix, aquest espai s’ha convertit en un imant per a sexualitats alternatives. Una illa de diversitat en una zona molt homòfoba.
Si Chantal Mouffe parla de democràcia radical, per què vostè prefereix parlar de mitjans ciutadans abans que de mitjans radicals?
La part que prenc de la teoria de Mouffe és la relativa a la ciutadania, més que la referida a la democràcia radical. M’ha tocat veure mitjans que, al matí, són radicals perquè tenen programes de caràcter contra informatiu i, a la tarda, són ciutadans perquè hi parla la comunitat sobre la seva quotidianitat; llavors, clarament,de vegades no pots classificar els mitjans d’una manera o una altra.
Quin paper atribueix a les polítiques de comunicació a la seva obra?
La professora colombiana destaca la importància de parlar del silenci en què es troben immerses les persones com a audiències dels grans mitjans, ja que aquesta condició les ha mantingudes en un silenci sobre elles mateixes, sobre la narració i recreació de les seves pròpies experiències.
Així, la tasca dels mitjans ciutadans té relació amb la transformació de la subjectivitat de la gent que hi participa d’un estat de passivitat, aïllament i silenci cap a una forma de subjectivitat activa. Per comprendre aquests processos complexos de canvi a escala individual i col·lectiva, cal indagar la relació que hi ha entre identitat, llenguatge i poder perquè “el llenguatge és poder i les tecnologies de la informació i la comunicació són tecnologies dissenyades exclusivament per modelar llenguatges”. Rodríguez va convidar a pensar en el rol que poden exercir els mitjans ciutadans en la generació de formes alternatives de representació de les subjectivitats i en el canvi social, emfasitzant la importància del desig i de la festa en la construcció de subjectivitats.
Vostè ens ha mostrat diferents experiències de mitjans ciutadans a Colòmbia, però el context és molt diferent del nostre.
Només que hi hagi algú que tingui la idea de voler portar la seva comunitat cap a un altre punt, les tecnologies actuen d’una altra manera. No cal que hi hagi un conflicte, una guerra. Tan sols es necessita desig i esperança. Les experiències comunicatives que vaig veure als 90 a Catalunya, per exemple, van ser clau per la meva pròpia percepció d’aquest tema.
Què passa en aquests mitjans ciutadans que vostè ha observat amb les relacions de gènere?
Hi ha un espectre que va de projectes molt masculins a altres molt femenins. Per exemple, una de les conseqüències del conflicte armat a Medellín va ser sobretot als anys 80 i 90s que les dones joves i les nenes abandonessin els espais públics. El carrer es va tornar un espai de guerra. Llavors, si es desenvolupa un projecte de cinema al carrer en aquest context, és obvi que les nenes no seran visibles. Els critiquem per això i es justificaven dient que les nenes no arribaven a les convocatòries de participació. Llavors els suggerim que havia d’anar a buscar, fer arribar les convocatòries a espais on si es troben les noies. Un altre dels projecte és molt femení, perquè com que la fotografia no s’associa amb la virilitat en determinades zones de l’interior de Colòmbia, arriben molt pocs nois, només aquells que no tenen problemes amb mostrar gustos menys etiquetats com a masculins. Per això mateix, aquest espai s’ha convertit en un imant per a sexualitats alternatives. Una illa de diversitat en una zona molt homòfoba.
Si Chantal Mouffe parla de democràcia radical, per què vostè prefereix parlar de mitjans ciutadans abans que de mitjans radicals?
La part que prenc de la teoria de Mouffe és la relativa a la ciutadania, més que la referida a la democràcia radical. M’ha tocat veure mitjans que, al matí, són radicals perquè tenen programes de caràcter contra informatiu i, a la tarda, són ciutadans perquè hi parla la comunitat sobre la seva quotidianitat; llavors, clarament,de vegades no pots classificar els mitjans d’una manera o una altra.
Quin paper atribueix a les polítiques de comunicació a la seva obra?
Cal acostumar-se a veure-les com un horitzó. Amb elles, aconsegueixes avançar un pas però, al mateix temps, es van obrint noves necessitats. Les polítiques sempre resolen problemes previs, això significa que també s’han d’anar modificant per anar adequant-se a les noves complexitats socials que van sorgint permanentment.
A l’Amèrica Llatina, el moviment dels mitjans comunitaris o ciutadans sempre ha comptat amb una presència religiosa important, sobretot de l’Església catòlica; què en pensa, d’aquesta influència?
Aquest matrimoni és ben interessant a l’Amèrica Llatina. A Colòmbia, almenys, la majoria dels capellans o monges que es van posar a lluitar per exigir condicions legals pels mitjans comunitaris mai no ho van fer per motius religiosos. Potser reserven una hora per fer la missa dominical, però tota la resta és per la comunitat. De vegades, passa que altres esglésies (religions) fan els seus programes a la ràdio del capellà.
Canvia el concepte de mitjans ciutadans amb la rellevància que està adquirint Internet?
Per mi es tracta sempre del mateix, amb diferents dispositius. Downing, per exemple, defineix com a mitjans alternatius des del hip-hop fins a Internet, diverses formes que treballen la dimensió simbòlica. Ell trenca la vinculació entre els mitjans i la tecnologia. Però, a mi, em preocupa el nombre de projectes que existeixen. Són projectes que, al darrere, tenen uns líders que, al meu parer, són genis/artistes de la comunicació i que se serveixen d’Internet, però on l’ús d’Internet es dissenya, on el moment de l’escolta és part del disseny. Es comença per les necessitats de comunicació i s’acaba amb la tecnologia, no al revés. També crec que cal anar amb compte amb el terme ciutadà. A Colòmbia, funciona perquè no tenim cap migrant. Però en contextos on la migració és un problema de drets –de la ciutadania entesa en un sentit previ a Mouffe–, potser haurem d’inventar un altre terme que no s’enganxi amb altres debats.
Què opina del finançament als mitjans comunitaris per part de les agències de cooperació per al desenvolupament?
Aquest tipus de finançament és pervers perquè fa que els projectes perdin la seva autonomia. Els fan seguir directrius que no tenen res a veure amb el terreny local. És el que veig a l’Àfrica i em sembla horrorós. Colòmbia no és prou pobra per atreure la cooperació internacional ni tampoc ha estat declarat país en guerra, de manera que tampoc hi són. Els mitjans de comunicació es financen amb rifes, amb anuncis entre membres de la comunitat pels quals es paga una petita quantitat de diners i amb coses així. Ara bé, també és cert que, als Estats Units, per exemple, no veig que l’enfocament de comunicació pel desenvolupament continuï vigent perquè, amb totes les teories postcolonials, això es veu com un enfocament colonitzador.
Què opina de mitjans fets des de la ciutadania, però que responen a comunitats que emfasitzen discursos d’odi?
Fa uns anys, vaig escriure l’article “La veu de l’àngel poeta”, on em faig aquesta pregunta: els mitjans de neonazis i skinheads són ciutadans? I el que faig és utilitzar les teories de Luce Irigaray per afirmar que no ens podem quedar en el fet que l’estructura institucional o la programació d’un mitjà sigui ciutadana, sinó que hi ha d’haver un plantejament ètic al darrere. Es tracta d’establir una forma ètica d’utilitzar els mitjans.
I pel que fa a les teves experiències antigues i recents de comunicació alternativa, quines línies de continuïtat o discontinuïtat observa?
A Colòmbia, encara hi ha mitjans alternatius sorgits als anys 70 molt lligats als moviments socials. Es concebien molt vinculats a aquests moviment, s’obrien perquè parlés la veu del sindicat, del col·lectiu... Però, des dels anys 80, comencen a aparèixer altres mitjans menys militants. Els activistes dels 70 no els van saber trobar sentit a aquests últims mitjans, els van acusar de venuts i de tebis i, aquí, es va produir una ruptura que, fins ara, no s’ha salvat; i continuen treballant en dos camps diferenciats, malauradament. Jo crec que tenen interessos diferents, però complementaris; els mitjans més militants haurien d’aprendre a comprendre la funció dels altres i viceversa.
Aquí, al nostre país, com ho podem fer per enfortir els mitjans comunitaris?
El primer que ha de passar és que el mitjà vulgui vincular-se amb la comunitat. A Colòmbia, hi ha unes 600 ràdios comunitàries legals i més de 300 televisions comunitàries legals. De totes aquestes, jo crec que n’hi deu haver un centenar que valen la pena, que són mitjans comunitaris participatius, que tenen molt clara la seva funció. El perquè de la comunicació és el primer que cal pensar, abans de fer-ho sobre la tecnologia. Els mitjans que he estat estudiant últimament tenen molt clar que és per això i, per tant, el mitjà no està complint la seva funció mentre no estigui articulat amb la comunitat. Molts s’han articulat a través de les escoles perquè s’adonen que nens, nenes i adolescents són els únics que tenen temps, llavors comencen a fer tallers de ràdio, de producció de vídeo i televisió als nou anys.
En aquest procés, es plantegen les preguntes clau: els nens i nenes es pregunten qui conforma la seva comunitat. En últim terme, són tallers que els van modelant perquè facin servir la tecnologia per veure’s elles mateixes i la seva comunitat. Al final, aquests nens i nenes tenen una visió de la seva comunitat molt profunda, molt crítica. Conec una noia de catorze anys que dirigeix un noticiari radial regional a Colòmbia, que ja té quatre anys d’experiència fent comunicació comunitària. L’altra opció és detectar allò que convoca la gent. Si ens toquen la nafra en temes que sí que ens interessen, aquí és on comencem a participar. Allò genial dels líders de mitjans comunitaris que funcionen a Colòmbia és detectar l’àmbit que fa que a la gent se li remogui alguna cosa per dins i, des d’aquest punt, poc a poc, en dos o tres anys, anar activant processos de participació.
Com influeix Internet actualment en aquests processos de participació social?
Encara necessitem uns deu anys per trobar anàlisis adequades del que està passant. Cal tenir en compte treballs com els de Manuel Castells, que aporten hipòtesis interessants sobre el particular. Encara que també és cert que ell, sobretot, segueix fites d’impacte molt impressionant en molt poc temps. Però insisteixo que el gran problema que veig a Internet és que tu no pots dissenyar el moment de recepció. Pots cridar, però, si ningú no t’està escoltant, no serveix de res. I això és el que passa molt amb Internet. Mentre que una ràdio comunitària d’un barri o poble té moltes més possibilitats de performance perquè està present en un lloc geogràfic. Internet ens fa perdre aquest aspecte i no he trobat gaire teoria crítica sobre això. A Internet, no veig la capacitat de permanència, d’establir una relació a llarg termini amb una comunitat. Els projectes que observo construeixen relacions permanents amb la comunitat, que tenen respecte i prestigi i que, de vegades, el perden si cometen un error. És com un altre membre de la comunitat, que hi construeix una relació a llarg termini.
El títol del seu llibre de 2001 parla d’escletxa o de bretxes. El seu treball, d’altra banda, aborda moltes teories que no provenen del camp de la comunicació, sinó d’altres disciplines. Pel que fa a la seva pròpia autorepresentació, on se situa vostè?
Jo sóc professora del departament de comunicació de la meva universitat i em considero una comunicadora. Però, en el camp de la comunicació, mai no trobo les teories per explicar el que investigo. El meu enfocament teòric s’emparenta amb l’antropologia i la teoria literària. Des d’aquí, miro cap a les experiències de Colòmbia.
No li sembla que té un enfocament mediacèntric de la comunicació?
Reconec que la meva obsessió pels mitjans comunitaris és un fetitxe propi, però no té res a veure amb el fet que no cregui que els processos comunicatius siguin més o menys importants. És que al·lucino quan arribo a un poble perdut i veig els usos a contra corrent de tecnologies fetes amb propòsits molt més convencionals.
No li sembla que, juntament amb l’enfortiment i la visibilització dels mitjans comunitaris, cal fer un treball per millorar els grans mitjans?
Les lluites per transformar-los són tan importants com això altre. Però són dues coses completament diferents. És una feina que no faig perquè no em fa vibrar com aquesta, però crec que cal fer-la. Tampoc és que jo no vegi aquesta altra televisió. Betty la lletja o The Wired són grans productes massius. Quan veig aquest tipus de coses, penso que s’haurien de recuperar molt més aquests mitjans per aquest tipus d’usos.
0 comentarios:
Publicar un comentario